PUNTS SUSPENSIUS...




PUNTS SUSPENSIUS...

El projecte inicial de "El túnel valencià" es va completar ahir. Hem acabat. Trenta entrevistes, moltes respostes, molts punts de vista, moltes opinions. Era el que preteníem. Demà hi ha eleccions. Esperem a veure que passa. Com que tenim la sensació que seguirem al túnel, valdrà la pena perseverar en el debat: el debat com única manera de trobar l'eixida, el debat imprescindible per madurar políticament. Deixarem passar uns dies i tornarem. Estem contents de com han anat aquestes trenta entrevistes encara que som conscients que moltes veus s'han quedat fora i, per tant, és aconsellable anar-les a buscar, i escoltar-les. Haurà de ser a partir de formats diferents però l'essència serà espigolar més enllà de la realitat oficial per trobar les persones que tenen coses a dir i, en resum, ens poden ajudar a eixir del túnel. Gràcies a tots els que ens heu seguit i en cosa d'un mes ens retrobem.



dimarts, 19 d’abril del 2011

MANOLO ALCARAZ: “El PSPV per no perdre vots està disposat a perdre totes les eleccions”




“El PP té fàcil el discurs de “tots són iguals””
“En el PSPV estan obsessionats amb el centrisme”
“Els socialistes han expulsat gent de gran qualitat política i s’han omplert de gent mediocre”
“Al País Valencià no parlem en termes d’esquerra-dreta sinó de decència-indecència”
“Els moviments ciutadans han d’intervindre i trencar la polarització, trencar la lògica establerta”




Manuel Alcaraz (Alacant, l’Alacantí, 1958) és un activista, un professor universitari d’esquerres que després d’estar al Congrés dels Diputats i en el pont de comandament d’Esquerra Unida es va quedar, via Nova Esquerra, a les portes del PSOE. Hui dia continua en eixe terreny de ningú, o de tots. Quan passeges amb ell pel campus de la Universitat d’Alacant veus que és una espècie de repartidor cívic de compromisos, cites i feines. A un, li recorda la pròxima concentració reivindicativa; a l’altre, aquell manifest a mig redactar, i al tercer, la inauguració d’una exposició de fotografies imprescindibles. Tant ocupat està que ha esperat als 54 anys per a ser pare per primera vegada.


JULIÀ ÁLVARO. Corrupció, divisió interna i una gestió plena d’ombres, però el PP no pareix ressentir-se en les enquestes ni en els pronòstics electorals, com s’explica?
MANOLO ALCARAZ. El PP sí que pateix desgast electoral, la baixada de Camps és forta. El que passa és que no hi ha transferència de vots cap el PSOE, que, a més, té desgast per la seua baixada en l’Estat. També està la incapacitat d’Esquerra i Compromís d’anar junts... Però anant a una anàlisi més qualitativa, crec que la corrupció passa factura però ha de passar més temps, o imatges més fortes, com ara gent en la presó... El PSPV ara ho denuncia, i ho fa bé, però no ha fet pedagogia d’un model econòmic diferent al del PP perquè al cap i a la fi el Partit Socialista ha estat encantat amb aquest model de desenvolupament.. En eixes condicions, el PP té fàcil el discurs de “tots són iguals” i, per tant, la transferència de vot és difícil. Després la divisió... Això és evident per als més informats però no crec que arribe a la ciutadania. S’han refet bé dels seus problemes interns, molt bé... Crec que els socialistes tenen, en aquest sentit, pitjor imatge. I en Esquerra Unida les diferències arriben als tribunals...
JA. Al remat, la dreta fa millor la seua faena?
MA. La dreta, per als seus interessos, ho fa de meravella i, en canvi, l’esquerra ho fa malament, molt malament. No oblidem, de tota manera, que l’esquerra ho està passant malament a tot arreu.
JA. Però a Espanya, l’esquerra governa o ha governat recentment en moltes autonomies.
MA. Bé... Mira Madrid. Cal retornar a fer anàlisi política. Hi ha aquell discurs... que agrada molt als socialistes, el feia Alarte, ara pareix que està oblidat, aquell discurs de “centrar el partit”. És un error. És cert que els socialistes governen en molts llocs però en la majoria és gràcies a pactes. La dreta és la dreta i, ací, l’esquerra són les esquerres. I això és bo però ací mai no s’ha fet una estratègia d’obertura a les altres esquerres, mai no s’ha fet el discurs d’articular una pulsió de canvi. Al contrari.
JA. L’última derrota socialista en les autonòmiques del 2007 es va analitzar, des de la cúpula del mateix PSPV, com a producte d’una excessiva proximitat amb els grups a la seua esquerra.
MA. Estan obsessionats amb el centrisme però si tu vas a la dreta, deixes al PP la possibilitat de situar-te. Com més a la dreta van ells, més a la dreta vas tu. El problema del Partit Socialista és que no fa contrast i està aïllat. No generen sentiment de complicitat, ni en els sindicats, ni en els moviments cívics, ni entre els que creen opinió als diaris...
JA. I qui té la culpa d’això?
MA. La culpa... A mi no m’agrada parlar de culpa...
JA. La responsabilitat.
MA. És una responsabilitat compartida. Estos 20 anys de derrotes dels socialistes han funcionat com una centrifugadora. Els socialistes han expulsat gent de gran qualitat política i s’ha omplert de gent mediocre.
JA. I on està la gent valuosa de l’esquerra valenciana, la que podria exercir un lideratge social?
MA. Jo et puc parlar la meua experiència personal. Com a president de la PIC (Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, entitat cívica nascuda a Alacant) he tingut bona relació amb una part del Partit Socialista i molt dolenta amb un altra part. A vegades ens ataquen més des del Partit Socialista que des de el Partit Popular. Per què? Perquè som una anormalitat, exercim sense demanar permís a ningú un cert lideratge social. No podem ni comparar-nos, ni volem, amb el Partit Socialista però quan algú es mou et diuen que el que has de fer és demanar el vot al Partit Socialista, demanar el vot, no afiliar-te, no siga que li lleves el lloc a algú. Declaren que a Alacant tenen 1.100 afiliats, i serà veritat, però on estan? On estan en la ciutat? Tu mires i en el sindicalisme no hi són, en els moviments cívics, en els veïnals… home algú, però molt poquet, molt poquet. Fent, diguem-ne, reflexió cultural, ideològica, escrivint articles… tampoc. Només els preocupa dir que el PP són molt dolents, i jo sóc millor… Eixe discurs… Bé, ja ho sabem…
JA. No és suficient?
MA. Mira, la corrupció: el PSOE ha trobat a Ángel Luna, un gran parlamentari, que totes les setmanes planteja el tema davant el Partit Popular, però, quines iniciatives ha presentat el PSOE contra la corrupció al País Valencià fora de les Corts? Jo no en conec cap…
JA. Els socialistes juguen a que el PP perda les eleccions, més que a guanyar-les ells?
MA. Sí, crec que això està molt incrustat en el imaginari de la direcció socialista.
JA. Però això no sembla que vaja a passar, no?
MA. No, no.
JA. Passen els anys i les diferències en vots no s’escurcen. El PSPV té hui menys vots que els que va tindre en les eleccions autonòmiques de 1983.
MA. D’ací a les eleccions sóc molt escèptic. O els jutges s’afanyen molt, cosa que no crec, i d’ací a les eleccions hi ha no sé quants càrrecs del PP en la presó, que no passarà… Per tant ho tenen malament.
JA. Quin és el discurs de l’esquerra valenciana?
MA. No es fa un discurs d’explicar el que passa ací i el que es podria fer, no s’explica que la crisi ací és major que la mitjana estatal, no s’explica què poden fer els ajuntaments. Jo no conec cap iniciativa política del PSOE en els ajuntaments de la Comunitat Valenciana davant la crisi. En l’últim dinar que va organitzar Valencians pel Canvi vaig fer una pregunta. Vaig dir, faig una pregunta als que no sou polítics, perquè allà estaven Mònica Oltra i Carmen Alborch, una pregunta: podeu dir-me tres iniciatives que haja presentat l’oposició en les Corts Valencianes, o en els ajuntament, o en les diputacions en tota la legislatura… i ningú no va ser capaç de dir-me’n ni una.



JA. Sense el PSPV hi ha alguna possibilitat de canvi?
MA. No, no, no. El canvi l’han de protagonitzar els socialistes però sols, siga quan siga, no podran.
JA. En el teu últim llibre “De l’èxit a la crisi” planteges que els problemes del PSPV no es poden resoldre des de dins del partit, això què vol dir?
MA. Crec que si el PSOE no s’adona que ha d’obrir-se per a fer realitat el canvi és impossible que arribe. La sensació és que el tancament dels socialistes és general. Això comporta un element de centrifugació. Cada vegada se n’anirà més gent i se n’acostarà menys. Tenen un relat que només és per a ells. Parlen en termes de famílies, d’equilibris… mentre no trenquen això i s’integren en altres relats de la societat ho tenen complicat.
JA. Et pareix que treballen molt en el curt termini?
MA. Sí, sí. Evidentment.
JA. Però després s’acumulen els anys i no s’ix de la derrota.
MA. El PSPV per no perdre vots està disposat a perdre totes les eleccions. Et preguntes: Alarte per què no va anar a la manifestació contra la corrupció? Et contesten: no, perquè si va no dóna una imatge institucional. Sempre juguen a no perdre tres vots en alguna qüestió que pensen que és sensible però renuncien a guanyar mil vots d’ací a quatre anys.
JA. Per què la gent de prestigi, la gent amb pes específic, la gent més preparada de l’esquerra valenciana, que està al marge dels partits, no aconsegueix incidir en ells?
MA. Nosaltres en la PIC estem funcionant així. Jo no dic que siguem molt bons però tenim més presència pública en la premsa d’Alacant que el PSOE. Reivindiquem fer política sense ser de cap partit. Els socialistes diuen que el que volem es presentar-nos a les eleccions, ja no ens molestem a desmentir-ho. Som plurals. Hi ha gent de Compromís, dels Verds, d’Esquerra Unida, del PSOE, de sindicats… Tractem de generar unió per la base i tinc la sensació que això en altres llocs també comença a passar. És el creixement de la consciència cívica. No ens podem passar la vida criticant els partits. També cal actuar en positiu.



JA. Influir, la pretensió és influir?
MA. Mira el Pla Rabassa. Què vàrem descobrir? que contra el PP no teníem força però cap al PSOE, sí. Vàrem convèncer els socialistes que havien de canviar l’actitud cap el Pla Rabassa. És a dir, tenim poca cosa a fer respecte al PP però podem influir en l’esquerra, fer-los reflexionar. És veritat que Esquerra Unida o Compromís són més permeables a les idees que vénen dels moviments cívics que el PSOE, però mantindre la influencia és molt important. Nosaltres volem convocar per al març una trobada de vint o vint-i-cinc col·lectius cívics per a intentar aprovar una manifest de cara a les eleccions…
JA. Col·lectius de tot el país.
MA. Sí, sí. Un manifest no per a demanar el vot, ni per a dir que no és vote al PP, però sí amb la idea de canvi. És molt trist, es terrible però al País Valencià no parlem en termes d’esquerra-dreta, sinó en termes de decència-indecència.
JA. Llegint el teu darrer llibre, hi ha un parell de passatges en els quals et quedes a les portes de dir que cal una nova força política al País Valencià, no sé si només és una sensació meua o té fonament…
MA. Hi ha dos elements que jo no puc esquivar: un és l’eficiència política, que la política està per a guanyar eleccions i governar, i l’altra són les preferències ideològiques. Això cal connectar-ho amb un fet evident: el relat de la socialdemocràcia està exhaurit. I no ho dic ideològicament, sinó mirant les polítiques que es fan a tot Europa. La meua preferència personal és una força ecosocialista que es vaja obrint pas… però no sé com es fa… Jo ja estic molt major…
JA. I la gent d’esquerres que es necessita de 35 anys on està?
MA. Necessitem a tots…
JA. Però hi ha molta gent que ha eixit rebotada dels partits d’esquerres que entre els cinquanta i els seixanta anys ja es declaren absolutament de tornada, que diuen que ells ja estan fora; gent, per exemple, més joves que Rubalcaba o Rajoy però que han tirat la tovallola. I si aquests no estan, on estan els de 35 anys?
MA. Aquesta generació, a diferència de la generació de la transició, està més habituada a la reflexió sobre casos concrets. Hi ha gent molt preparada. Tenen gran capacitat de presencia puntual, no en el llarg termini. Són guepards, molt ràpids en un temps curt. Altres estem més habituats a treballar en relats més genèrics. Hi ha un buit, el de les generacions que s’han fet majors en l’època de plena hegemonia de la dreta. La transició, el valencianisme… no els arriba.
JA. Siga com fóra, i com que dels moviments cívics només es pot arribar a les institucions a través dels partits, sempre s’acaba allà mateix, o s’inventa alguna altra cosa.
MA. Sí, jo no sé com es fa, com es pot fer. La participació política no pot ser que s’acabe en les partits. Per això els moviments cívics han d’exercir els drets sense demanar permís. En alguns casos, la nostra tasca és demanar més drets, evidentment, però no, vosté no m’ha d’autoritzar a, per exemple, que jo, abans d’unes eleccions, faça un programa electoral. Això trenca una dinàmica molt arrelada en la societat, la delegació absoluta de la participació en les partits polítics és terrible. La polarització dels partits, i lligats a ells, la polarització dels mitjans, no és positiva. Per això els moviments ciutadans han d’intervindre i trencar la polarització, trencar la lògica establerta. Exercim drets i assumim deures. Si aconseguirem això ens posaríem en un nou tipus de relació amb els partits polítics i les institucions… I ja veuríem.
Fotos: Robert Ortín.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada